Acorar, una obra per despertar consciències.

Quan hom acudeix a la representació d'un espectacle que fa més d'un any que volta sense aturall arreu de les illes i que just aquesta setmana passada a arribat a la Barcelona, s'espera un gran muntatge, farcit d'autors reconeguts i amb un bon pressupost. Doncs bé, sempre hi ha l'excepció que confirma la norma.

 Acorar ens mostra la viva imatge del tarannà de mallorca i ho fa fins a les seves darreres conseqüències, fins i tot en el decorat que recorda a aquelles bovals de

color grisenc destinades a guardar les eines del camp i un cop a l'any portar-hi a terme el ritus sagrat: les matances.

Aplicant la dita del mític Charlot "Riu i el món riurà amb tu... plora, i el món, girant-te l'esquena et deixarà plorar", Toni Gomila representa un monòleg que agrada a tothom gràcies al seu to humorísitic, que ocupa gairebé la totalitat de l'obra, però que té uns petits moments de reflexió seriosa: la marcada diferència entre les diverses generacions presents, la pèrdua de l'estimació de cap a les coses reals i per altra banda la gairebé adoració de cap a les coses banals... són just un parell de mostres de les petites perles  que l'espectador crític valora i els que realment fan tan gran l'obra de Produccions de Ferro (amb la direcció de Rafel Duran i l'escenografia de Rafel Lladó).

L'auditori de Manacor, estibat, ovacionà llargament la representació.