Memòries de Caubet

Després de sentir la noticia de que tancaven l'hospital Joan March, em vaig quedar amb el dubte de saber quin hospital era, però quan vaig veure la foto de l'edifici, em varen venir tot d'una una sèrie d'imatges al cap i també un nom: 'Caubet'.

Els records que em vingueren al cap formaven part de la visita que hi vaig fer quan hi teníem ingressat el meu padrí, que va patir un llarg càncer de pulmó a causa -entre d'altres coses- de la seva afició al tabac.

Aquesta podria ser perfectament la imatge que recordava. La imatge es troba a aquest enllaç.

El meu padrí Pere Antoni (el pare de mon pare), ja hi havia estat ingressat 3 o 4 vegades a aquest lloc, però com que jo era molt petit -deu fer uns 25 anys- no m'hi deixaven anar sempre.

La primera imatge que em va venir al cap va ser de quan anàvem amb el cotxe, tenc el record d'anar amb el cotxe per un camí amb molts d'arbres i d'una 'casa molt gran' (pensau que jo devia tenir devers 8 anys) situada damunt un puig.

Just arribar anàrem a veure el meu padrí, als meus pares no els hi agradava la idea, però jo vaig insistir i
ells hi accediren. Just entrar a l'habitació mon pare va dir mig rient: mirau qui ha vengut a veure-vos! i jo em vaig acostar al meu padrí i li vaig donar una besada a cada galta com feia sempre. Les habitacions de l'hospital eren molt lluminoses, quasi encegadores i el paisatge que s'hi podia veure des d'aquell balcó era privilegiat, gairebé bucòlic.

Després mon pare em va dir que m'acomiadés del meu padrí i que anéssim amb ma mare a fer una volta mentre ell quedava a parlar amb son pare.

Dues imatges em quedaren al cap d'aquest passeig amb ma mare: un caminet al davant dels balcons amb arbres a cada costat i  -a la part del darrere- un petit aparcament amb unes 'màquines' molt grosses de l'altura de dues persones com mon pare (crec que eren compressors per l'oxigen però no em faceu massa cas).

Pel que fa a la sensació que em feia aquell lloc, era una sensació de pau absoluta i un silenci molt agradable que només era interromput per cant dels ocells o el moviment de les fulles.

Al cap de dues setmanes el meu padrí tornava a ser per ca seva. Aquelles estades a Caubet el deixaven com a nou, li donaven vida i durant uns dies semblava que la seva malaltia millorava.

Amb el vergonyós tancament de l'hospital de Caubet, per culpa d'un govern sense ànima ni sentiments, aquests malalts crònics o terminals es queden sense on anar a gaudir d'uns darrers dies de pau i tranquil·litat que a l'illa de Mallorca només podia oferir aquest centre.

Escrivint aquest article m'ha vengut un sentiment de ràbia de cap als que han pres aquesta decisió i he pensat dedicar-lis aquesta frase de la cançó den Lluis Llach: 'que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies, i que en la mort us persegueixin les nostres memòries'.